Generalitats

ballbastons1Els orígens del ball de bastons son molt difícils de referenciar. Hi ha tres tesis assentades segons cada gran folklorista o historiador.

Les tres tesis sobre l’origen o referents del ball de bastons són: la neolítica a l’edat del bronze, l’íbero-celta i la greco-romana. Alguns historiadors sostenen que el ball de bastons prové de ritus agraris ja a la prehistòria on per a l’agricultor primitiu l’obtenció d’una collita no és la conseqüència d’una tècnica i d’un treball, sinó el resultat d’una conjunció i equilibri de forces superiors positives o negatives. L’home davant d’aquestes potències no està totalment inerme, mitjançant una sèrie de ritus religiosos o màgics pot, sinó controlar-les plenament, influir d’una manera important i un dels ritus primitius més freqüent és la dansa.

Són moltes les pintures neolítiques en coves que fan referència a aquests ritus. Al segle I abans de Crist, un poeta llatí ja esmenta una dansa rústica que es ballava abans d’iniciar la sega, però, centrant-nos en el ball de bastons i sense moure’ns de Catalunya, sabem que no fa molts anys, els segadors de l’Alt Empordà i del Pallars Jussà, un cop enllestida la feina, feien amb el rostoll una dansa rítmica agitant-los i picant entre ells.

Aquestes cerimònies agràries sembla que van desembocar en la major part dels balls primitius que avui coneixem: bastons, cascavells, cintes, cèrcols, espases, faixes, etc. Aquests balls són remanalla d’aquestes cerimònies on es volia representar les feines camperoles, les ramaderes i els episodis de les caceres. Algunes de les seves parts estaven dedicades als elements naturals: terra, aigua, foc i aire, amb qui l’Home s’havia d’esbatussar a diari.

Tot i així, sembla que el ball de bastons no prové directament d’aquestes cerimònies agràries sinó que té el seu origen en el ball d’espases i en els entrenaments per l’art de la guerra, tot i que en el ball de bastons actual hi ha vestigis d’una cerimònia religiosa de tipus agrari i algun element de màgia profilàctica.

Antigament els soldats, en temps de pau, per entrenar-se en el maneig de les espases i no fer-se mal, feien dos bàndols i s’enfrontaven armats amb bastons. I segons sabem la simbologia del ball de bastons a Catalunya és la interpretació de dos bàndols lluitant, fent diferents moviments i alternant la lluita amb l’entrecreuament de bàndols, sempre distingits pels colors dels seus vestuaris; fet que reafirmaria aquesta teoria i explica perquè en la majoria de colles bastoneres els seus balladors van vestits la meitat d’un color i l’altre meitat d’un altre.

O sigui, que el ball de bastons amb origen en el ball d’espases tan greco-romà com celt-íber va ser influenciat i incorporat en els ritus agraris que semblen provenir o tenir un precedent en els ritus agrícoles prehistòrics de l’edat de bronze.

Cal esmentar que el ball de bastons en els seus orígens només era ballat per homes, (des dels anys 60 la figura de la dona també hi és present, i en els nostres dies té una gran rellevància).

Limitant-nos a les referències més immediates tenim a Hispània diverses cites d’autors llatins que ens expliquen que els pobles que habitaven les actuals Andalusia i Extremadura es dirigien al combat cantant i ballant i que, en temps de pau, s’exercitaven executant danses on es simulava la lluita. També ens diuen que els pobles celtes de Galícia feien una dansa en la que entrexocaven els escuts. Però on trobem el document més interessant és al Llevant espanyol. En aquesta àrea, des del segle IV abans de Crist es desenvolupà la cultura ibèrica i un dels elements més notables i originals que la caracteritza és una bella ceràmica decorada. La que feien en l’actual comunitat Valencià adquireix un interès especial ja que sovint hi ha representades escenes de la vida quotidiana. En un vas trobat a Llíria hi són reproduïts dos guerrers, l’un amb llança i l’altre amb sabre que ballen en actitud de lluita. Que no és un combat real, es demostra pels músics que els flanquegen: a la dreta un home que bufa en una gran trompeta i a l’esquerra una dona que toca la flauta doble.

A la vessant sud dels Alps, a la banda italiana, hi ha una vall anomenada Val Camònica; allí en els aspres roquerars que la formen s’hi troben milers de figures gravades a la pedra. Les més velles quasi són contemporànies dels caçadors de mamuts, i les més modernes són del segle IV o III abans de Crist, de quan s’imposà la cultura llatina al país. Entre aquestes darreres hi ha una parella de guerrers, amb uns cascs que semblen d’astronautes, que s’enfronten en allò que, segons els experts, és un ball on es simula la lluita.

Però allà on tenim més ben documentades les danses bèl·liques és a Grècia. Allí es ballava l’anomenada dansa pírrica, que era considerada el millor entrenament per a la guerra i el jovent, al so de la flauta, s’exercitava diàriament al gimnàs, marcant acuradament passos i evolucions al mateix temps que feia entrexocar les armes.

A Atenes en les grans festes que anualment es celebraven en honor de la deessa Atenea, patrona de la ciutat, tenia lloc un concurs de dansa pírrica on competien diverses colles. Guanyar-lo era un gran honor i la que ho aconseguia perpetuava el fet amb un monument. A l’Acròpolis d’Atenes se’n ha trobat un: és una placa de pedra on en relleu, hi ha representats vuit balladors, en dos grups de quatre (semblança sorprenent amb el ball de bastons actual, ja que, la majoria de balls el ballen vuit persones en dos grups de quatre), a diferencia del ball de bastons actual, en la representació van totalment nus, excepció feta del casc i l’escut i al seu costat, vestit amb mantell, hi ha un home, segurament, el patrocinador de la colla.

Amb tot això, podem confirmar que el ball de bastons és la dansa tradicional més antiga que encara es balla. D’ella, les primeres referències escrites daten del s. XII, concretament l’any 1150, quan durant el banquet de les noces del comte Berenguer IV es va fer un ball de bastons.