Colla de Bastoners d'Esplugues

EI faldelli, tan característic en tots els balls d’espectacle, havia estat molt en ús pel poble grec, majoritàriament en els seus temps decadents, i encara avui el porten els camperols de moltes contrades gregues; així mateix l’havia vestit l’exercit fins fa uns pocs anys.

EI mocador lligat al cap recorda el cofió tan típic a Grècia i que també usava l’exercit. És ben característica també la presencia del mocador o mocadors lligats damunt del pit, com un deix de la corretja o cenyidor que portaven els vells soldats, que abans d’entrar en lluita es posaven a la cintura i estrenyien tant com podien per obtenir la màxima contracció muscular, que els donava braó.»
Es notable que la indumentària que hem indicat es manté al Camp de Tarragona i al Penedès, que és on estan més estesos els balls de bastons. Tal com ens anem separant de les contrades indicades, el vestit perd el seu tipisme i acaba per prendre un caràcter estrany i poc simpàtic.» «Hem tingut un especial interès a remarcar el manteniment d’una certa unitat en la indumentària dels balls en el Camp de Tarragona i el Penedès, perquè d’aquest fet sembla deduirse la conseqüència que puix que és a les dues contrades indicades on s’ha conservat millor el ball i els menuts detalls de la indumentària.»
Amb aquestes ratlles, Joan Amades sembla que vulgui confirmar- nos que en la nostra comarca podia haver-se iniciat el ball de bastons i on s’ha conservat amb més puresa tant la indumentària com molts altres petits detalls.

Un altre d’aquests petits detalls, i que podem considerar com una de les típiques peces que també formen part del vestuari dels dansaires, són els camals. Aquests camals o turmelleres no són altra cosa que un tros de baieta vermella, que va lligada a la part inferior de les cames a sota el genoll o a sobre mateix del turmell i que porta cosits petits cascavells.

Sobre aquests petits estris, Joan Amades continua escrivint: «Hom creu que els cascavells, campanetes i altres elements sonors o sorollosos que adornen els vestits dels dansaires, igualment que les cintes i altres penjarolles de coloraines que llueixen els ballaires de danses representatives que van vestits de manera especial per al ball, tenen caràcter d’amulet; per tant, en termes generals, hom pot suposar que els balls representatius de cascavells i bastons, reconeixen origen màgic o religiós, de cultes molt reculats i de concepcions molt allunyades del sentit actual…». Això pot fer pensar que en èpoques reculades, quan el ball no era de lluïment públic, sinó més aviat com un esplai personal, els balladors utilitza- ven la mateixa roba que usaven normalment i general per a les seves feines habituals, amb pantalons que en podríem dir
calçotets llargs, però que, per diferenciar-los només per a aquella ocasió, adornaven amb flors naturals i cascavells cosits a la roba.

El pantaló és més aviat estret, i podríem dir que és el típic calçotet llarg que portaven els nostres homes del camp, lligat arran del turmell per unes vetes que queden tapades pels camals de casca- vells.

El calçat és també de reminiscència pagesa, generalment espardenya de sola de canyem. Poden ser de les anomenades de «pinxo», encara que les més usades són les que anomenem de «pagès», amb vetes blanques o bé de colors negre, blau o vermell.

Parell de bastons en els quals s’observa la seva forma un xic cònica i la cinta per lligar el bastó al canell del ballador per evitar que s’escapi de la ma. Aquests antics bastons del segle passat estan pintats i el darrer bastoner en portar-los fou Ramon Hugué i Ferré «Ramonet».

Ja que hem parlat abastament del vestuari propi del ballaire, cal que també parlem de l’estri més important del nostre ball: el bastó, que és allò que ha donat nom a la nostra dansa.

Però primer cal diferenciar les diferents agrupacions dansaires, que poden ser classificades segons el tipus de bastó que utilitzen:

• Balls de bastó llarg
• Balls de bastó curt.

Les agrupacions dansaires que ballen amb bastó llarg són conegudes principalment com ball de pastorets, i aquests no els tractarem en aquest llibre; així ens dedicarem només a estudiar les agrupacions que utilitzen el bastó curt i que són actualment anomenades ball de bastons. Aquests usen bastons tornejats, ja sigui a ma o bé a maquina. Podem dir que són els balls (els de bastó curt) més estesos i encara els podem subdividir en balls que utilitzen el «bastó gruixut» (els més abundants) i els que se serveixen d’un bastó molt més primet, anomenat «bastó petit» o «bastonet».

En els grups que utilitzen el bastó gruixut, com és el cas del ball de la nostra vila i de la majoria de grups avui existents a les nostres contrades, cada ballador porta dos bastons, menys el banderer, que en porta un a la ma dreta mentre que a la ma esquerra aguanta la senyera de la colla. Existeixen també altres colles amb dos banderers, un a cada punta de la formació, anomenats «cap» i «cua».

Els bastons acostumen a tenir llargades, pesos i gruixos variables, segons les característiques de cada colla, però la majoria tenen una llargada d’uns 46 cm i són de forma lleugerament cònica i d’un gruix aproximat de 3 cm a 5 cm. (fot. 4)

Els grups que actuen amb bastó gruixut es caracteritzen pel seu picar més compassat, ja que l’interès del ballador és donar un cop sec i fort, posant-hi tota la seva força i produint un so molt característic en xocar els dos bastons.

Els balls amb bastó petit, tal com ja la paraula indica, utilitzen un pal (la llargada és quasi la mateixa que el gruixut) que només fa de 2 a 3 cm de diàmetre i per això són anomenats «ball de bastonets». Aquests tipus de pals són els que acostumen a portar les colles de nens. Com sigui que el pes del bastó també és més reduït i l’interès del dansaire no és picar amb la contundencia amb la qual ho fan els altres, la seva forma de ballar li permet tenir uns moviments molt més ràpids, multiplicant-se els cops a gran velocitat i permetent als balladors lluir una gran agilitat. A causa que la velocitat del ball no dóna temps al ballador a agafar impuls per donar un gran cop i pel fet que els bastons són molt més prims, el so dels cops és més dèbil que en l’altre tipus de ball. No obstant tot el que s’ha dit, moltes vegades i, a causa de la diversitat de formes i mides dels bastons que porten les colles, les coreografies dels balls i la seva manera particular de ballar no  s’ajusten exactament a la descripció que hem fet, ja que en cada colla són diferents.

La fusta dels bastons cal que sigui molt consistent, ja que ha d’aguantar cops molt forts, i per això generalment estan fets d’alzina, roure, faig, boix o alguna altra fusta ben forta. Ja s’ha dit que cada colla té el seu propi disseny de bastó. Algunes colles que porten bastons gruixuts, a l’empunyadura duen una cinta de color que lliga el bastó al canell del ballador. D’aquesta manera eviten que s’escapi de les mans, ja que podria fer molt de mal si anés a parar sobre un altre ballador o bé sobre algun espectador.

Moltes de les noticies antigues i referències sobre aquest ball trobades a finals del segle passat ens parlen del «Ball de Palitroques» o «Palitoques». Segons els diccionaris, en la seva primera accepció, «el palitroque és un pal petit, tosc i mal treballat». També metafòricament s’anomenen així a les «banderilles» que s’utilitzen a les curses de braus.